Heus ací una anècdota sobre la forma de pensar de Niels Bohr que il·lustra molt bé la recerca d’alternatives, estratégia bàsica de creativitat.
L’anècdota
Sir Ernest Rutherford, president de la Societat Real Britànica i Premi Nobel de Química en 1908, contava la següent anècdota.
Fa algun temps, em va cridar un col·lega. Estava a punt de posar un zero a un estudiant per la resposta que havia donat en un problema de física, malgrat que aquest afirmava amb rotunditat que la seva resposta era absolutament correcta. Professors i estudiants van acordar demanar arbitratge d’algú imparcial i vaig ser elegit jo.
Vaig llegir la pregunta de l’examen i deia: “Demostri com és possible determinar l’altura d’un edifici amb l’ajuda d’un baròmetre.”
L’estudiant havia respost: porta el baròmetre al terrat de l’edifici i lliga-li una corda molt llarga. Despenja’l fins a la base de l’edifici, marca i mesura. La longitud de la corda és igual a l’alçada de l’edifici.
Realment, l’estudiant havia plantejat un seriós problema amb la resolució de l’exercici, perquè havia respost a la pregunta correctament i completa. D’altra banda, si se li concedia la màxima puntuació, això podria alterar la nota mitjana del seu any d’estudis, obtenir una nota més alta i així certificar el seu alt nivell en física; però la resposta no confirmava que l’estudiant tingués aquest nivell.
Una altra oportunitat
Vaig suggerir que se li donés a l’alumne una altra oportunitat. Li vaig concedir sis minuts perquè em respongués la mateixa pregunta però aquesta vegada amb l’advertiment que en la resposta havia de demostrar els seus coneixements de física. Havien passat cinc minuts i l’estudiant encara no havia escrit res.
Li vaig preguntar si desitjava marxar, però em va contestar que tenia moltes respostes al problema. La seva dificultat era elegir la millor de totes. Em vaig excusar per interrompre’l i li vaig pregar que continués. En el minut que li quedava va escriure la següent resposta: agafa el baròmetre i llença’l a terra des del terrat de l’edifici i calcula el temps de caiguda (t) amb un cronòmetre. Després s’aplica la formula alçada = 0,5 * g * t2 (g = acceleració de la gravetat) . I així obtenim l’alçada de l’edifici. En aquest punt, li vaig preguntar al meu col·lega si l’estudiant es podia retirar. Li va donar la nota més alta.
Després de l’examen
Després d’abandonar el despatx, em vaig retrobar amb l’estudiant i li vaig demanar que m’expliqués les seves altres respostes a la pregunta.
Bé, va respondre, hi ha moltes maneres, per exemple, agafes el baròmetre en un dia assolellat i mesures l’alçada del baròmetre i la longitud de la seva ombra. Si després mesurem la longitud de l’ombra de l’edifici, aplicant una simple proporció, obtindrem també l’alçada de l’edifici.
Perfecte, li vaig dir, ¿i d’una altra manera?
Sí, va contestar, aquest és un procediment molt bàsic per a mesurar un edifici, però també serveix. En aquest mètode, agafes el baròmetre i et situes en les escales de l’edifici a la planta baixa. Segons puges les escales, vas marcant l’alçada del baròmetre i comptes el numero de marques fins el terrat. Finalment, multipliques l’alçada del baròmetre pel numero de marques que has fet i ja tens l’alçada. Aquest és un mètode molt directe.
Per descomptat, si el que vol és un procediment mes sofisticat, pot lligar el baròmetre a una corda i moure’l fent un pèndol. Si calculem que quan el baròmetre està a l’alçada del terrat la gravetat és zero i si tenim en compte la mesura de l’acceleració de la gravetat en baixar el baròmetre en trajectòria circular en passar per la perpendicular de l’edifici, de la diferència d’aquests valors, i aplicant una senzilla formula trigonomètrica, podríem calcular, sens dubte, l’alçada de l’edifici.
Amb un sistema similar, lligues el baròmetre a una corda i el despenges des del terrat al carrer. Usant-lo com un pèndol pots calcular l’alçada mesurant el seu període de precessió. En fi, va concloure, existeixen moltes altres maneres.
Probablement, la millor sigui agafar el baròmetre i picar amb ell la porta de la casa del conserge. Quan obri, dir-li: senyor conserge, aquí tinc un bonic baròmetre. Si vostè em diu l’alçada d’aquest edifici, l’hi regalo.
En aquest moment de la conversa, li vaig preguntar si no coneixia la resposta convencional al problema (la diferència de pressió marcada per un baròmetre en dos llocs diferents ens proporciona la diferència d’alçada entre ambdós llocs).
Evidentment, va dir que la coneixia, però que durant els seus estudis, els seus professors havien intentat ensenyar-li a pensar.
L’essencial
L’estudiant es deia Niels Bohr, físic danès, premi Nobel de Física el 1922, més conegut per ser el primer en proposar el model d’àtom amb protons i neutrons i els electrons que l’envolten.
Va ser fonamentalment un innovador de la teoria quàntica.
Al marge del personatge, el divertit i curiós de l’anècdota, l’essencial d’aquesta història és que l’havien ensenyat a pensar.
Una sorpresa final (Act. 04.2020)
Bé, sembla ser que aquesta anècdota és falsa. Per això l’hem mantingut com a anècdota i no com a història.
En realitat va ser escrita per Alexander Calandra (1911-2006), científic – va treballar amb Enrico Fermi-, educador i autor. Com a docent va rebre diversos premis, potser el més notable el Robert A. Millikan de la AAPT (American Association of Physics Teachers), que es concedeix als millors docents de Física de l’associació. Calandra era defensor dels mètodes d’ensenyament i aprenentatge no tradicionals.
La seva “història del baròmetre” va aparèixer per primera vegada el 1961, al llibre de Calandra “The Teaching of Elementary Science and Mathematics” (1961). Es va popularitzar a través de la seva aparició a “The Saturday Review“, l’any 1968, amb el títol “Angels on the Head of a Pin. A Modern Parable” . Des de llavors la història ha estat reproduïda milers vegades, sovint pensant que era autèntica.
Amb independència de la seva manca de veracitat, l’anècdota és un bon exemple de la recerca d’alternatives, element bàsic de la creativitat i de d’estratègies no convencionals per a la resolució de problemes.
Dit això, reproduir-la, també és un homenatge a dos grans físics que han enriquit la nostra forma de veure i entendre el món.
Bibliografia
- Recopilació feta per Sèrie Tècniques de creativitat d'innovaforum
Aqui hi ha els serveis
